Procrastinar s’ha convertit en l’enemic públic número u de la productivitat.
Tots hem sentit frases com: “deixa de posposar”, “organitza’t millor” o “si volguessis, ho faries”.
Però… i si procrastinar no fos el problema real?
I si només fos el símptoma d’alguna cosa més profunda?
Procrastinar no és mandra
Una de les creences més esteses és que qui procrastina és mandrós.
Però la realitat psicològica és molt diferent.
Sovint, procrastinem quan:
- Ens fa por no estar a l’altura
- Sentim que la tasca és massa gran
- Ens bloqueja el perfeccionisme
- No sabem per on començar
- Estem mentalment saturats
És a dir: no és falta de ganes, és excés de càrrega emocional o mental.
El cervell busca protegir-te
Quan una tasca ens genera estrès, inseguretat o pressió, el cervell activa mecanismes d’evitació.
No perquè siguis irresponsable, sinó perquè intenta protegir-te del malestar.
Per això, en lloc de fer aquella tasca important, acabes:
- Ordenant coses poc urgents
- Mirant el mòbil “5 minuts”
- Fent feines menors
- Esperant el “moment perfecte”
La procrastinació és, en el fons, regulació emocional.
El parany del perfeccionisme
Moltes persones que procrastinen no ho fan per deixadesa, sinó per exigència extrema.
Pensaments típics:
- “Ho he de fer perfecte”
- “Si no ho faig bé, millor no fer-ho”
- “Necessito més temps per fer-ho com toca”
El resultat? No es fa.
Perquè el llindar d’exigència és tan alt que paralitza.
L’altre extrem: els que no paren mai
Curiosament, l’oposat del procrastinador tampoc és sempre saludable.
Hi ha persones que:
- Omplen l’agenda al màxim
- No toleren parar
- Necessiten sentir-se productives constantment
- Eviten el silenci o el descans
Aquí tampoc hi ha equilibri.
Només una altra forma d’evitació: fer per no sentir.
Llavors… quin és el veritable problema?
No és la procrastinació.
El problema sol estar en:
- La relació amb l’error
- L’autoexigència
- La gestió emocional
- La por al judici
- El cansament mental acumulat
Quan això es treballa, la conducta canvia sola.
Què ajuda realment?
Més que “forçar-te”, ajuda:
- Fer les tasques més petites
- Rebaixar l’exigència inicial
- Posar límits al cansament
- Entendre què estàs evitant
- Treballar l’autodiàleg
Perquè quan baixa la pressió interna, apareix l’acció.
Potser no ets mandrós/a.
Potser estàs saturat/a.
Potser tens por.
Potser simplement necessites una altra manera de començar.
I això — per sort — es pot treballar.
I si sents que procrastinar s’està convertint en un bucle del qual et costa sortir… no ho has de treballar sol/a.
A Cal Fregues tenim psicòlogues clíniques que et podran ajudar a trobar la causa real que hi ha darrere d’aquesta evitació i entrenar la teva ment per descobrir una altra manera de fer — més saludable, més sostenible i més amable amb tu.
Perquè no es tracta de fer més.
Es tracta de entendre què et passa… i aprendre a gestionar-ho millor.
Edna Rius, psicòloga clínica col·legiada número 34.379
